Desarmar la Història

XXVIII Seminari interdiciplinari

Organitza: Àmbit Maria Corral, Fundació Carta de la Pau, Universitas Albertiana

No són pocs els països en els quals subsisteixen ferides i bretxes profundes, i la seva població segueix dividida sense haver portat a terme un procés de reconciliació suficientment profund que permeti el desenvolupament harmònic de la societat. Aquestes ferides es mantenen d’una manera latent en l’imaginari col•lectiu i poden reobrir-se en qualsevol moment, generant nous conflictes aparentment ja superats o oblidats.

Els éssers humans som històrics, és a dir, que per a començar a ser, depenem de la Història. La majoria dels conflictes que vivim en l’actualitat es perpetuen, precisament per no veure aquesta evidència: que si la Història hagués estat diferent –millor o pitjor– el present seria diferent i nosaltres no existiríem. La Carta de la Pau dirigida a l’ONU, en el seu punt IV, assenyala: «És fructuós conèixer la Història tant com sigui possible. Veiem, però, que no podem fer-la tornar enrere. Veiem també que, si la Història hagués estat diferent, millor o pitjor, el que s’ha esdevingut hauria estat diferent. S’haurien produït al llarg del temps uns altres encontres, uns altres enllaços; haurien nascut unes altres persones, però nosaltres no. Cap dels qui avui tenim el tresor d’existir no existiria. Això no vol insinuar pas que els mals ocasionats pels nostres avantpassats no fossin mals reals. Els censurem, els repudiem i no els hem de voler repetir. La sorpresa d’existir facilitarà que els presents ens esforcem amb alegria per arreglar les conseqüències actuals dels mals anteriors a nosaltres».

El passat és irrevocable. Tot i el llast negatiu que pugui tenir la Història (injustícies, insolidaritat, imposicions, genocidis, etc.), nosaltres som fruit directe d’un conjunt d’episodis històrics molt concrets. Podem desconèixer-los, podem viure en per¬manent conflicte amb la nostra gènesi, però som fills d’aques¬ta història. Tot això, no nega la nostra personalitat i singulari¬tat, però la història va ser per a nosaltres la nostra condició de possibilitat. És un fet irrefutable que a ella devem l’existència, cosa que no significa que siguem responsables d’aquella situació, tot i ser un dels seus efectes directes. Aquesta premissa tan senzilla és la que molta gent no acaba de veure, ni tampoc les conseqüències que se’n deriven. Ans al contrari, alguns creuen que si la

Història hagués estat diferent, ells haurien existit d’una o altra manera. L’evidència queda ofuscada per la supèrbia de ser, no entenen ni accepten la contingència de l’ésser. Si descobrim l’existència com el major bé que posseïm –ja que sense ella no pot donar-se cap altre bé possible, com la vida, l’amor, l’amistat, la llibertat, la pau…– i acceptem que som éssers històrics –fruit d’aquesta història concreta tal com va succeir i no una altra–, estarem immunitzats contra qual¬sevol ressentiment històric que pogués colar-se en fer-se un mal ús o un abús de la memòria històrica. Només aleshores desitjarem que ens mostrin i ensenyin la nostra història de la manera més objectiva possible. La història familiar, grupal, nacional… amb els seus encerts, errors, fins i tot les maldats i injustícies…, perquè tot pren un altre caire en tenir en compte que només aquesta història –i no una altra- ha possibilitat la meva existència.

Aquesta acceptació joiosa de la Història no implica, ni de bon tros, no reconèixer que els mals del passat foren realment mals. Una cosa és l’acceptació òntica [possibilitat de la meva existència] i una altra, molt diferent, la seva acceptació ètica. És fonamental reconèixer públicament el que ocorregué i que les institucions que tingueren especial protagonisme en aquelles atrocitats siguin capaces de lamentar-ho d’una manera clara i diàfana, i no únicament això, sinó que, a més a més, vetllin per reparar els mals que se’n derivaren.